Pinuccio Sciola. Sa boxi de sa perda

Arregordaus Pinuccio Sciola cun s’intervista chi iat lassau a Boxis de Murriali in s’istadi de duus annus fait.

s'arti de Pinuccio Sciola

Est mortu Pinuccio Sciola, artista sardu famau in totu su mundu. Nosu de Boxis ddu boleus arregordai cun s’intervista chi iat lassau a Boxis de Murriali in s’istadi de duus annus fait. Fiaus andaus a dd’agatai in domu sua, a Santu Sparau, una domu aberta a totus cussus chi boliant connosci s’arti sua. Sciola fiat un’òmini forti comenti is perdas suas e totu, chi iat girau su mundu ma fiat acapiau a sa terra sua e s’inchietàt meda po issa. Faendi sonai is perdas, parriat chi ddis faessit una cara e chi custa cara dda faessit a totu sa Sardìnnia.

Pinuccio Sciola. Sa boxi de sa perda.

Comenti narat s’amigu suu Renzo Piano, fortzis est berus chi Pinùciu Sciola at fatu un’acòrdiu cun is perdas de Sardìnnia. Poita ca a cussas perdas dd’assimbillat diaderus. De caràteri. Seus in Santu Sparau, in sa domu-laboratòriu de Sciola, in foras, asuta de is lollas mi fatzu unu giru e càstiu is sculturas suas, is perdas suas.

Scusamì, t’apu fatu abetai, una telefonada…

Problemas no ndi tèngu, chi fustei bolit, podeus incarrerai…

Beni cun mei ca t’amostu una cosa.

S’acostat a una scultura e dd’acarignat durcementi. De sa perda ndi bessit unu sonu e agoa un’àteru. Un’armonia stravanada, antiga. Nd’abarru spantau.

In totus is culturas, de sèmpiri, perda bolit nai batidura. Ma chi deu fatzu custu (e scudit una perda in sa scultura) intendu su sonu de su cropu chi sa perda arricit, ma no cussu chi nc’est aìnturu, cussu chi ndi potzu bogai cun is vibratzionis piticas chi arrennèsciu a fai. Tui ita intendis?

Intendu unu sonu chi parit ndi bessat de sa perda, de aìnturu …

Ma no sceti de aìnturu! De prima!

Una spètzia de memòria?

E certus! Sa perda chi tui as intèndiu tenit unu sonu lìmpiu ca est perda de carcina. Ma chi tui ascurtas sa perda niedda chi ndi benit de is vulcanus, as a intedi su sonu de su fogu e de sa terra, chi funt sa memòria sua. Sa Bìbbia puru chistionat de su sonu comenti a su primu elementu chi s’est allogau in totu sa matèria. Is Incas, chi stimànt sa perda in manera straordinaria, iant nau: candu fut nàscia sa luxi, sa perda nci fiat giai. Ma ita est sa perda oi, tui ddu sciis?

Dipendit. De cali puntu de bisura? Mi ddu nerat fustei…

Imoi chi sa perda no benit imperada prus po fai arrillus de perda, nuraxis, pontis, arrugas, iat a parri sceti un’elementu de su paesàgiu, ma imoi sa perda tenit un’importu mannu diaderus: totu sa tennologia de is computers andat innantis cun sa perda. Perda de fogu, sintzillu, microchip, est totu perda sintzilla.

Torraus a su sonu…

Is civilidadis mannas de su passau, genti comenti a is Egitzianus, ant fatu cosas meravilliosas cun sa perda, ma no ndi connosciant su sonu. Deu apu tentu custa intuitzioni, deu dd’apu tenta, e gràtzias a sa tennologia, potzu intrai aìnturu de sa perda. Potzu nai cun fieresa chi custa cosa nascit innoi, in Sardìnnia, una terra fata de perda.

Bolit nai chi no est un’eventualidadi chi is perdas chi sonant funt nàscias in Sardìnnia e de unu sardu?

Càstia, deu no seu unu campanilista ma est craru chi in Sardìnnia tengiaus una variedadi geològica imensa. Una dì, un’amigu miu picaperderi m’at nau chi si calincuna perda no nc’est in Sardìnnia, est poita Deus si dd’est scarèscia in busciaca. E est berus puru chi in is Dolomitis, innui seu stètiu cun Paolo Fresu po unu cuntzertu, no apu agatau una perda chi podessit sonai. Mi seu dèpiu portai is perdas sardas.

A fustei oramai ddu tzèrriant in dònnia logu.

De pagu apu fatu cuntzertus in Assisi e Pàdova, innui apu pretèndiu sa Capilla de is Scrovegnus. In su mesi de ladàmini apu amostau in sculturas mias in Santa Cruxi a Firentze. Fia inguni cun is prus mannus: s’ùrtimu Giotto, Cimabue. Ti seu narendi custu poita ca in Santa Cruxi ddoi est interrau Michelàngelo, s’autori de su Mosè. Ti fatzu intendi una cosa.

S’acostat a un’arrogu de grisu e ddu frigat cun un’àteru arrogu de grisu prus piticu.

Custu est grisu de Carrara, cussu chi at imperau Michelàngelo. Ddu intendis? No sonat poita ca tenit una strutura de tzùcuru. Fiat po custu chi su Mosè no chistionàt. In Santa Cruxi, bàsciu de sonai is perdas mias, apu acrarau chi segundu mei, Michelàngelo est mortu inchietu poita no est arrennèsciu a fai chistionai is perdas suas. Dd’apu fatu deu sonendi is sculturas mias ananti a sa tumba cosa sua. Est stètia un’emotzioni ùnica.

Finas a custu momentu seus abarraus in foras. Si spostaus aìnturu de sa domu, unu logu mannu de traballu.

In custas diis a su Lìricu de Casteddu ddoi est in scena sa Turandot cun sa scenografia cosa sua. Su pùbricu e sa crìtica parint cuntentus.

Dd’as bia? No? Dda depis biri. Càstia is fotografias. Custas funt cannas, innoi nc’est unu tronu imensu. Càstia innoi, tres sculturas de noi metrus donniuna in su palcu. Espressant sa Pechino de oi.

Sa perda, sa modernidadi e sa mùsica.

S’amigu miu Philippe Daverio narat chi sa mùsica de Puccini est cussa prus moderna chi nci siat e po custu s’acostat perfetamenti cun is sculturas de Sciola. Sa Turandot est s’ùrtima òpera de Puccini, chi s’est mortu prima de dd’acabai. Mancai calincunu musicista apustis dd’apat acabada, nosu eus detzìdiu de sighiri sa versioni cosa sua e de dda lassai iscumpria. Ti nau una cosa impressionanti. S’ùrtima nota est unu si bemolle longu meda chi est su pròpiu de cussa perda. Ti ddu fatzu intendi.

Sciola andat acanta a una de is sculturas suas e cun un’architu fait unu sonu longu longu chi parit unu intzùnchiu.

Intèndiu dd’as? In custu tretu, Puccini nci lassat arrui sa pinna de sa manu e si morit. Dònnia borta chi ddu intendu m’apilutzat sa peddi.

Ndi calat unu mudori teatrali chi no bollu segai. Prus a tradu, apu a cumprendi chi s’òspiti miu considerat acabada sa parti, eus a nai, didàtica de sa ciaciarrada. Mi preguntat chi bollu biri s’àteru laboratòriu cosa sua, unu logu abertu innui traballat sa perda. Ddoi andaus cun sa vetura. M’at a lassai inguni a grusirai ca po unu pagu de tempus si nci at a andai po mori de unu smeru arrepentinu. Chistionaus in viàgiu.

Is perdas chi sonant, sa memòria, s’identidadi. Boleus chistionai de un’àtera forma de memòria e identidadi, sa lìngua sarda?

Càstia, custa est una chistioni chi mi fait inchietai. Tui ddu sciis cantu dinai spendit sa Regioni po sa lìngua sarda? Meda diaderus, e sa majoria ddu sciis a chini andat? A s’Universidadi. Ma s’Universidadi est unu logu innui si stùdiant is lìnguas mortas! Ti ddu nau deu: funt faendi de totu po dda bociri sa lìngua sarda, aici de dda podi studiai.

Ita tocat a fai po sarvai sa lìngua, insandus?

Ti contu una cosa. Tres cidas fai m’ant cumbidau po comemorai a Placido Cherchi a sa Sedi de sa “Fondazione Banco di Sardegna”. Naturalmenti totus ant chistionau in italianu, sa lìngua uficiali, deu pigu su micròfonu e comintzu a chistionai in sardu, e dd’apu nau: – scusaimì chi mi permitu de chistionai in sardu, in unu logu sacru comenti a custu, o tocat a pagai? – Chi dd’ant cumprèndiu non ddu sciu…

Arrieus…

E s’identidadi?

Totus bravus a pinnigai dinai sceti. In su 2000 sa Regioni at partecipau a sa Fiera de su Lìburu in Cuba. Ant bòfiu is sculturas cosa mia puru. Deu no ddoi seu pòtziu andai po cosas mias, ma is sculturas mias ant tentu unu sucessu incredìbili tanti chi ddas ant amostadas dònnia dì in sa televisioni cubana. Fidel Castro duncas at domandu a Abel Prieto, su ministru de sa cultura cubanu, de apariciai un’atòbiu cun sa delegatzioni sarda ca mi boliat connosci.

Ma fustei no ddoi fiat…

Bolis arriri? Su Presidenti de su Consillu regionali, Serrenti, s’est presentau comenti a Pinùciu Sciola. Ma Prieto est un’amigu stimau e mi connoscit beni! E candu Onida, chi insaras fiat s’assessori a sa cultura, po valorizai sa cultura nosta dd’at consillau –e s’intendit diaici beni in una registratzioni- de portai a Bocelli a Cuba, Prieto s’est furriau: “E ita nc’apicigat Bocelli cun sa cultura sarda?”. As cumprèndiu s’identidadi?

Sciola mi lassat a solu, intra is òperas suas. Mi movu aìnturu de unu padenti de perda innui is sculturas, calincuna no est acabada ancora, ndi bessint a foras che matas preistòricas. Mudori. Is matas de perda funt citias. Provu a ddas fai chistionai cumenti apu biu ca fiat faendi su creadori insoru ma mancu mùsciant. Dd’acabu. Forsis no tenint nudda de mi nai. Luegus m’intendu un’allenu in unu mundu chi no est su miu. Detztidu de mi nci torrai a sa domu-laboratòriu, pagu atesu. Innoi puru nisciunus. Abetu chi su meri ndi torrit.

Innoi ses? Sciis comenti est, sa cosa de fai….

Apu cumprèndiu, no bollu furai àteru tempus…

Ca nou, intraus a domu toca, ita fiaus narendi?

Sa lìngua sarda. Boxis est unu giornali in lìngua sarda…

Ita bolit nai? Scriri in sardu serbit a pagu, oi su mèdiu de comunicatzioni no est su giornali, est sa televisioni.

E comenti iat a essi?

In Sardìnnia scrint in sardu candu funt pagaus sceti. Deu no apu bòfiu chi is interventus mius ddus cambiessit in sardu a chini pigàt su getoni po ddu fai. Candu bollu chistionai in italianu chistionu in italianu, candu bollu chistionai in sardu chistionu in sardu, in totu libertadi. Chistionamu in sardu in is annus ‘70 candu imparamu a su Liceu Artìsticu, in is atòbius. M’iant denunciau pubricamenti, fiat una bregùngia!

Est unu problema culturali…

No est sa chistioni de sa lìngua sceti. Est chi totus passant apitzus de nosu sardus, s’acracàngiant e nosu no si furriaus. Chi fessimus prus unius, comenti in Còrsica… Càstia, ti potzu nai ca in cust’aposentu est nàscia “Sa Sardigna” cun Gianfranco Pintore e nosu teneiaus is inviaus cosa nosta chi fiant is operajus de sa Rumianca e si donànt is datus de s’incuinamentu. Si boliant arrestai, fiat impossìbili chi una cooperativa fiat formada de unu giornalista, un’operaju, unu messaju, unu scultori. Poita depiant essi totus controllàbilis.

E oi? Cambiada calincuna cosa est?

Oi est peus, no est cambiau nudda. Nosu si podeus vantai de chistionai o de scriri in sardu, ma as mai intèndiu una ghia in sardu?

In Santu Èngiu, po Monumenti aperti, eja.

Deu bollu nai ca nosu no seus incisivus, e no seu chistionendi de lìngua sceti. Candu si depeus uniri seus totus culu a pari. Candu sa CEE at nau de bogai is bìngias, totus ant bogau is bìngias. E imoi s’àtera stòria de Monti Prama: teneus is bronzetus chi funt maravìllias e no seus bonus a ddus valorizai.

Ma pròpiu is Gigantis de Monti Prama ant agatau a totus unius, o no?

Ma is gigantis funt stràngius, in cussus no ddoi at nudda de sa Sardìnnia. Funt fatus de una manu sceti, si bit. Fatus de unu beniu de Orienti sighendi su mitu platònicu de sa terra a s’àtera parti de is colunnas d’Èrcole, su continenti cun is turris. Su patrimòniu sardu est un’àtera cosa, una cosa chi m’entusiasmat. Est custa unidadi chi nc’est de sa Gallura a su Sulcis: is nuraxis, is bronzetus parint fatus de sa pròpria manu e no nc’arrennesceus a ddus valorizai.

Comenti?

Sa primu borta chi apu biu un’amosta sèria apitzus de sa Sardìnnia neolìtica est stètiu in su ’74 a Karlsruhe in Germània. Un’aposentu de 12 metrus e in mesu unu bronzetu de 12 centìmetrus chi giràt a pagu a pagu, una meravìllia! In is amostus nostus in unu metru cuadru ddoi at cincuanta bronzetus. Scis cantus diretoris de museus stràngius sedùsius de is bronzetus nostus, de is ceràmicas nostas, pedint de ingolli a foras calincuna cosa, cun totus is precautzionis, naturalmenti? Nudda de fai. Tocat a si ndi scidai E tocat a s’inchietai.

Sa ciaciarrada acabat innoi. Sciola est inchietu diaderus. Candu chistionat de sa Sardìnnia sa boxi sua parit sa de sa perda niedda, chi tenit una memòria de terra e fogu. Candu si saludaus parit prus sa perda de cracina, intendu agiumai s’àcua movendisì.

de Massimiliano Meloni